IMMA VILAVELLA: TARDOR A TOSSA DE MAR









































#PaisatgesdecostaTerricatTotcat                                                                                                        
Tossa de Mar, 5 de novembre de 2014.
Autora fotografies: Imma Vilavella.
Avui sí, tardor - Now yes , autumn

Tossa de Mar és una vila i municipi de la comarca de la Selva, anomenat simplement Tossa fins al 1985. És part de l'anomenada Selva Marítima i a tocar de les comarques del Baix Empordà i el Gironès, limita amb els municipis de Lloret de Mar, Vidreres, Caldes de Malavella, Llagostera i Santa Cristina d'Aro. Tossa de Mar és una de les poblacions emblemàtiques de la Costa Brava. La bellesa de les seves platges i boscos i del seu patrimoni històric i cultural, fan d'aquest indret un punt de referència obligada per al turisme.
El terme de Tossa de Mar està inclòs en una vall, aïllada dels municipis veïns pels cims del Massís de Cadiretes - l'Ardenya, (Puig de Cadiretes de 519 m, Turó d'en Rosell de 340 m i d'altres) on està plenament integrada (més de 2.600 Ha estan dins l'àmbit del PEIN del Massís de Cadiretes). El relleu és abruptes amb pendents superiors al 20% i la proximitat al mar del turons conformen un litoral abrupte, amb multitud de penya-segats i petites cales, moltes de les quals són de difícil accés.

Història

Paradolmen d'en Garcia
Mosaic de la Vil·la Romana dels Ametllers
La presència humana a la vall de Tossa ha estat confirmada pels jaciments arqueològics excavats a la zona del Massís de Cadiretes, com el paradolmen de Pedra Sobre Altra o el Paradolmen d'en Garcia, alguns dels quals han estat datats entre el 2500 aC i el 1800 aC.[2]
Les descobertes de la vil·la romana dels Ametllers i, més modernament, les del Mas Carbotí i Ses Alzines confirmen que l'indret havia estat habitat en època romana. A la vil·la romana dels Ametllers, descoberta per Iganasi Melé i Farré l'any 1921, es descobriren uns interessants mosaics actualment conservats al Museu Municipal de Tossa de Mar, entre moltes altres troballes.[3] El primer esment de Tossa a l'edat mitjana és del 881, quan en un diploma de l'emperador Carlamany a favor del bisbe Teotari apareix en la forma Tursam.[3] L'any 966 reapareix en un document on els marmessors del comte Miró I de Barcelona fan donació al monestir de Ripoll de l'alou de Tossa. Fins aleshores, la vall de Tossa havia format part de la mateixa unitat administrativa que Llagostera.[3] Al mateix document figuren «dues parròquies», la de Sant Vicenç i la de Sant Lionç. La primera amb tota certesa correspon a l'actual ermita de Sant Benet, terra endins de la vall de Tossa. La segona va desaparèixer ja en època alt-medieval i es desconeix el seu emplaçament. A la donació també es fa referència al puig o roca Paula, avui dit turó de Pola, indret habitat des de molt antic on hom hi erigí una torre de guaita de la qual avui en resta encara algun fragment.[3]
Sembla que inicialment la senyoria del monestir sobre Tossa no fou prou respectada pels comtes: els anys 1096 i 1097, els comtes Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer III confirmaven novament llurs drets, ratificats el mateix 1097 per una butlla del papa Urbà II.[4]
La Torre de Ses Hores i el portal d'entrada a la Vila Vella
El 1186 l'abat de Ripoll Ramon de Berga feia erigir el Castell de Tossa al lloc dit Mont Guardí (Montis Guardini, actual Cap de Tossa) i dictava una sèrie de disposicions, que constitueixen una veritable carta de poblament, per les quals concedia als habitants la facultat de construir cases dins i fora del recinte fortificat (cosa que explica la formació de la Vila Vella) i regulava les relacions de dependència amb el monestir. Malgrat que alliberava els tossencs dels mals usos, era molt rigorosa en l'exercici dels drets senyorials, sobretot pel que fa a la pesca, precisament la principal ocupació dels veïns.[4]
Aviat començaren els conflictes derivats de la interpretació d'aquest punt i els pescadors de la costa no dependents del monestir (de Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, etc.) es resistiren a satisfer els delmes i la lleuda de la pesca efectuada dins el terme de Tossa, però Ripoll aconseguí d'Alfons el Cast (1189) un privilegi.[4]
Aquesta situació perdurà pràcticament fins a la fi de l'Antic Règim i els moviments de resistència dels veïns de Tossa que es produïren al llarg dels segles culminaren en un plet presentat a mitjan segle XVIII contra els antics drets i prerrogatives senyorials del monestir de Ripoll; el 1764 el Consell de Castella confirmava els delmes del monestir, però emparant-se en les disposicions sobre llibertat de comerç promulgades per Carles III d'Espanya, els veïns aconseguiren el 1784 una carta reial que suprimia l'exacció del delme. Els habitants de Tossa encara promogueren un nou plet el mateix 1784 davant l'Audiència de Barcelona.[4]
D'altra banda, la donació que féu Jaume el Just al seu cunyat Ot de Montcada el Vell del castell de Tossa en franc alou, juntament amb tota una altra colla d'importants donacions (que després formaren la baronia de Llagostera), motivà protestes dels abats ripollesos, que foren els qui exerciren de fet la jurisdicció. Des de mitjan segle XIV el monestir va concedir la batllia (al càrrec de batlle fou unit el de castlà i batlle de sac) a successives famílies: primer als Soler (Bernat i el seu fill Arnau) i el 1371 passà als Riera per venda; després passà per matrimoni als Vern (1659) i aviat, també per matrimoni, als Falguera.[4]
L'emplaçament de la població, apartada de les principals vies de comunicació, potser explica que Tossa no participés destacadament en els conflictes bèl·lics que s'esdevingueren a Catalunya. Havia sofert un atac de la flota francesa de Felip III l'Ardit el 1285, en la croada contra Catalunya, i com tantes altres poblacions costaneres sofrí els atacs dels pirates barbarescos i turcs, que han quedat en part reflectits en la toponímia (cala Morisca,torrent dels Moros). La vila fortificada serví de refugi no solament als veïns de Tossa sinó als d'extramurs i als forasters. A partir de la fi del segle XVI la pirateria minvà i la població saltà les muralles per anar-se endinsant vers el pla. Al segle XVIII hom bastí la nova església parroquial extramurs.[4]
Al segle XVIII, el castell tenia dues bateries i quatre canons per a la defensa de la costa, però al començament del segle XIX la torre principal del castell fou convertida en molí. Actualment, al seu emplaçament hi ha el far de Tossa. El 1931, el recinte de la Vila Vella fou declarat monument nacional i se n'inicià la restauració.[4]

Llocs d'interès

Vil·la Romana dels Ametllers

La Vil·la Romana dels Ametllers és una de les més importants de Catalunya. De grans dimensions, va ser fundada al segle I aC i es va mantenir activa fins als segles V o VI dC. Consta de dues parts: La part alta era la zona residencial, una mansió luxosa on hi vivien els propietaris i que comptava amb les seves pròpies termes. Hi ha mosaics del segle III-IV, alguns conservats in situ i altres al Museu Municipal. La part baixa, separada per un mur de cinc metres, era la zona de producció, amb quatre premses de vi i una cisterna on es recollia el most. També s'hi produïen oli i salaons, entre d'altres. Va ser descoberta l'any 1914 pel doctor Ignasi Melé i Farré i s'hi han fet diverses excavacions. Pels mosaics se sap que cap al segle V va ser habitada per Vitalis. També hi ha inscrit el nom de Turissa, precedent de l'actual Tossa. Al Museu Municipal es conserven moltes troballes extretes en les excavacions a més dels valuosos mosaics.
Façana de l'església parroquial, notable monument neoclàssic

La Vila Vella

La Vila Vella de Tossa és l'únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix a la costa catalana i que va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional l'any 1931, es troba dins d'un recinte emmurallat construït entre els segles XII i XIV, com a defensa pels problemes amb la pirateria, se'n conserva gairebé la totalitat del perímetre original i tres grans torres cilíndriques anomenades des Codolar, de ses Hores i d'en Joanàs. Dins la Vila Vella està emplaçat el Museu Municipal de Tossa (MMdT), a l'anomenada Casa Falguera (s. XIV) o cal Governador, un dels museus d'art contemporani més antics (1935). Aquest museu conté obres de grans artistes, com Marc Chagall, Jean Metzinger, André Masson, Georges Kars, Oscar Zügel, els catalans Rafael Benet, Josep Mompou, Pere Creixams, Enric Casanovas, Emili Bosch-Roger, entre altres; molts dels quals passaren temporades a la vila els anys trenta i alguns fins i tot a la postguerra, formant-hi una mena d'Escola de Tossa.

La Vila Nova

Desenvolupada el segle XVIII, fora muralla, a partir del barri de la Roqueta, just al costat del portal de la muralla, hi destaca l'església parroquial, un monumental edifici neoclàssic construït entre els anys 1775 i 1776,[5] i l'antic Hospital, d'estil barroc, ara seu de la Casa de Cultura.
Interior del Santuari de Sant Grau

Sant Grau d'Ardenya

Ermita de Sant Benet
El santuari de Sant Grau d'Ardenya s'aixeca als vessants del massís de Cadiretes presidint la retallada costa i dominant uns esplèndida panoràmica sobre la mediterrània. Esmentat ja el1411, el bisbe Bernat de Pau (1436-1457) afirma que un anacoreta anomenat Jaume Corbera restaurà una ermita ja existent.[6] El seu origen, però, presenta diversos interrogants:Joseph de Monpalau refereix la llegenda que el propi sant Guerau d'Orlhac, ja mort, s'aparegué als tossencs convidant-los a fundar una ermita en aquell paratge per a custodiar les seves restes.[3] Enric Claudi Girbal atribueix la seva construcció a la reina Maria de Montpeller, muller de Pere el Catòlic i mare de Jaume I.[3] Molt deteriorat degut a la Guerra del Francès, l'actual edifici fou reconstruït el 1882. Algun investigador suggereix la possibilitat que el santuari ocupés el mateix emplaçament que l'antiga parròquia de Sant Lionç, documentada l'any 966 i perduda poc temps després.[3] Al santuari s'hi celebra un popular aplec el 13 d'octubre.

Sant Benet]

Antiga ermita situada al costat de la masia del mateix nom. Gairebé amb tota seguretat fou la primitiva església parroquial de Sant Vicenç, documentada des de l'any 996, al voltant de la qual s'estructurà la Tossa altmedieval gràcies al seu emplaçament allunyat dels perills de la costa. L'edifici actual és d'una nau amb absis rectangular, teulada a dues aigües i campanar d'espadanya. El portal és de llinda recta monolítica. Al juliol s'hi celebra un popular aplec.[3]
Restes de l'església de Vilademont

Vilademont

És un dels indrets més enigmàtics de Tossa. La tradició hi situa l'amagatall on els tossencs de l'Alta Edat Mitjana, centrats al voltant de la primitiva parròquia de St. Vicenç (actualment l'ermita de Sant Benet) es refugiaven en cas de perill abans de l'establiment de la Vila Vella al segle XII. Hi romanen les restes d'una petita església de la qual se'n desconeix l'advocació, però no s'hi ha trobat cap altre indici d'ocupació humana.[3]
Al cim d'un turó proper a Vilademont, el Gorg Gitano, hi resta el basament d'una gran torre rectangular que centrava el sistema defensiu d'aquells segles i podia servir d'últim refugi en cas de necessitat.[3]

Arbres de Tossa

Pi Gros de can Martí

Pi de Can Martí

Es Pi Gros de Can Martí i Es Roure del Bon Retir són els dos únics arbres monumentals i emblemàtics de Tossa que tenen un certificat del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, que els atorga oficialment una vàlua i protecció. Es Pi Gros de Can Martí és declarat Arbre d'Interès Local (Decret 47/1988). Situat al costat d'un camí de pas important, disposa d'una barana que l'envolta i una placa informativa segons la qual l'arbre té una edat de 250 anys i un perímetre de 4'25 metres, tot i que en realitat actualment ja en fa 4'36. El seu nom prové de l'antic Mas Can Martí, a l'altra banda de la riera i actualment convertit en càmping. Localització: N 41° 43.783 E 002° 55.505

Roure del Bon Retir

El Roure del Bon Retir té el reconeixement d'Arbre Monumental (Decret 214/1987) per part de la Generalitat de Catalunya i, tot i estar situat dins un recinte privat, és visitable. Localització: N 41° 43.747 E 002° 55.357

Suro d'en Botifarreta

Suro d'en Botifarreta
Gran suro, també anomenat Suro de Can Iern. És l'arbre amb el perímetre més gran de Tossa (4'63 mts.), superant fins i tot el Pi Gros de Can Martí. Forma part d'una terna de suros tossencs emblemàtics, juntament al Suro de La Custòdia i el Suro d'Es Pop. La seva curiosa denominació sembla provenir d'un bosquetà anomenat Lluís Mas conegut amb aquest sobrenom.
Localització: N 41° 43.696 E 002° 54.433

Suro d'Es Pop

Aquest suro situat terra endins, sota Montllor, rep el seu nom pel fet d'estar adherit a la gran roca de l'interior de la qual va germinar, talment fan els pops per a passar desapercebuts. Localització: N 41° 44.781 E 002° 55.324

Suro de la Custòdia

El Suro de la Custòdia es troba al camí de Sant Grau d'Ardenya, un centenar de metres més amunt dels Pins del Bisbe. El seu nom prové de les tres grans branques que posseïa, les quals li conferien un aspecte que recordava un canelobre o custòdia de tres braços. Lamentablement, el seu estat actual és molt deteriorat i ha perdut les dues branques laterals. Localització: N 41° 44.409 E 002° 56.176



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada